Segons compte la tradició, en 1366, el llaurador castellonenc Perot de Granyana, mentre llaurava amb els seus bous, va trobar als peus d’un lledoner (*lledoner) una xicoteta imatge d’uns 6 cm que va prendre el nom de Verge del Lledó. Des d’aqueix moment, va ser objecte de gran veneració i es va convertir en destí de nombroses peregrinacions, i en 1922 va ser proclamada patrona principal de la ciutat de Castelló.
En el lloc on va ser trobada la imatge es va erigir una xicoteta ermita, l’existència de la qual coneixem des de finals del segle XIV, a la qual acudien pelegrins i romers de tota la comarca. Ampliada i transformada al llarg dels segles XV i XVI, en 1559 es va fundar la primera Confraria del Lledó, i en 1572 es va alçar l’actual portada de l’església. Noves obres dutes a terme durant el segle XVII van donar lloc a una església de tres naus, amb cúpula i llanterna. Però va anar en el segle XVIII, entre 1724 i 1768, quan el Lledó va fer un gran canvi per a adquirir la seua actual configuració, que el va convertir en el major santuari rural valencià.
Conserva un interessant conjunt de peces, algunes instal·lades en un xicotet museu en dependència sota el cor i altres en altars, sagristia i accessos al cambril. Destaca una imatge de la Verge en alabastre, del segle XVI, tal vegada de tallers italians, i una interessant col·lecció de mantells, entre els quals destaca el de la coronació.
La festa del Lledó, celebrada des de temps immemorials el diumenge següent al 15 d’agost, va passar a commemorar-se des de 1703 el primer diumenge de setembre i, ara, des de 1912, se celebra el primer diumenge de maig.
