logo

Història i orígens

Ciutat a la mesura de l’home

La ciutat de Castelló presenta un aspecte en el qual a penes s'endevinen els traços del recinte emmurallat fundacional que prompte va ser desdibuixat pels ravals que creixien en el seu exterior. 

Els segles XVII i XVIII suposen un pas cap a la ciutat moderna, que va deixant arrere el seu caràcter medieval en augmentar constantment la seua població a causa d'un creixement econòmic, fomentat en part per la puixant economia del cànem. 

Castelló canvia de fisonomia amb algunes construccions públiques importants. Es culmina el campanar El Fadrí (1604), s'amplia l'església de Santa Maria i s'inicien les obres de la Llotja del Cànem i del nou Ajuntament. Així s'escomet una forta transformació urbana en crear un únic espai gran a la plaça Major, on es concentrarà folgadament la vida urbana de la vila i se situaran els seus principals edificis (poder civil enfront del poder religiós).

 

Durant el segle XIX assistim a un creixement continu de la ciutat, que li proporciona la seua característica forma actual. Prova d'això és un palés augment demogràfic (de 19.945 habitants en 1857 a 23.393 en 1877). Aquest segle coincideix també amb el moment de l'auge del cultiu de la taronja en tota la Plana, que transformarà el seu paisatge rural i periurbà fins hui. En 1833 aconsegueix la capitalitat provincial. Ara bé, les oblidades muralles que semblaven haver desaparegut per sempre van tornar a alçar-se en 1837 per a defensar-se de les amenaces carlistes. Al Castelló del XIX es donen profundes transformacions urbanes en sintonia amb el fiançament de les idees del capitalisme i de la burgesia naixent. En aquest moment s'estableix un xicotet tramvia com a element de transport de passatgers, de caràcter local i metropolità: la Panderola.

I ja en el segle XX, la ciutat creix i apareix una preocupació pel creixement urbanístic des de la planificació: els eixamples.

Així arribem a la ciutat de hui, que conserva l’encant original de localitat del litoral llevantí, amb les seues tradicions, les seues llegendes fidelment transmeses de generació en generació i,fins i tot, la seua mitologia local pròpia amb exemples com Tombatossals i Bufanúvols.

 

 

 

Historia y origenes

Orígens de la ciutat

A Lleida, el 8 de setembre de 1251, Jaume I el Conqueridor estenia un document pel qual autoritzava Ximén Pérez d'Arenós, el seu lloctinent al regne de València, a traslladar la vila de Castelló des del seu emplaçament originari al lloc de la plana que li resultara més apropiat. La memòria tradicional situa el trasllat el tercer diumenge de Quaresma de l'any següent. Aquest fet es rememora anualment, des de 1945, durant les festes fundacionals mitjançant la celebració d'una romeria a l'ermita de la Magdalena el tercer diumenge de Quaresma.

La vida al Castelló dels segles medievals va tindre uns caràcters plenament urbans, amb un pes important de les activitats artesanes i comercials per damunt de la dedicació rural del cultiu dels camps, que també cobrarà un posterior i creixent desenvolupament mitjançant el sistema de regs amb les aigües del Millars.

Com a mostra de l'impuls real al desenvolupament econòmic, el 16 de març de 1260 Jaume I va autoritzar la construcció d'un camí per a unir la vila amb el mar, que va donar origen al que ara coneixem com el Grau.

El fill i successor de Jaume I, Pere III el Gran, des de Barcelona, el 7 de febrer de 1284 va atorgar a la vila de Castelló la facultat d’autogovernar-se mitjançant la concessió del dret a tindre els seus propis òrgans municipals. Castelló va assumir des del segle XIV la seu de la governació de la comarca que abastava des del riu Uixó fins al Sénia, i amb aquesta un rol de capitalitat que no l’ha abandonat al llarg de diversos segles.

Es troba en la idiosincràsia de la societat castellonenca l'orgull de pertinença a la nostra localitat, que s'exhibeix en cada celebració de les nostres festes amb el record d'eixe inicial trasllat que va propiciar la gènesi del lloc que hui coneixem com a casa nostra, un agradable indret a la vora del Mediterrani que el sol il·lumina una mitjana de 300 dies a l'any.

Una comunitat que no oblida els seus primers passos, la seua raó de ser, és una comunitat viva i plenament capaç de continuar construint el seu futur.

Relacionats

Skip to content